Home

projecte  obra  Biografia  contactelinia

1945
Neix a Banyoles el 17 de juny.

1956-61
Després de passar per l’Acadèmia banyolina Abat Bonito ingressa al Seminari de Girona, on disposa excepcionalment de taller propi. Canvia l’estètica dels cartells. Entre el que va crear en destaca un que va guanyar el concurs del Dia del Seminari, possiblement l’únic concurs en què va participar. També realitza ornaments rituals i modificacions de l’altar. Aquests fets seran bàsics per ajudar a conèixer i entendre l’obra de Güell, com el mateix artista reconeixia anys més tard, “encara que sembli contradictori, el seminari impartia un ensenyament més liberal i de país que la resta d’escoles estatals. Aleshores el seminari ja era un autèntic renaixement de la cultura catalana, amb professors de la talla de Mn.Modest Prats, Mn. Marqués o el Dr. Estela”.
Posteriorment, entra a formar part dels minyons escoltes de Sant Martirià, on porta la direcció d’obra del Cau de les Rodes, amb murals i mobiliari in situ.

1962
Inicia la seva relació amb el món del teatre, que tindrà el seu moment àlgid amb les col·laboracions fetes amb el Teatre Experimental Independent de Banyoles. Crea l’escenografia i els decorats per a la Consueta medieval de Sant Jordi. L’obra, representada a Porqueres i a Girona, inclou un drac de cinc metres, mòbil damunt patins, que es va destruir anys després quan el va llençar des de les escales de la Catedral de Girona contra l’Audiència. “Com que la representació fou prohibida i l’animalot ja tenia un futur molt negre, nosaltres pensàrem a donar-li una mort com cal. El posàrem a dalt de les escales de la Catedral i el deixàrem lliure, que rossolés. Fou un espectacle magnífic. Les rodes dels patins feien un soroll infernal, i anà fent tomballonts pels esgraons, fins que a tocar del Palau de Justícia, l’escultura s’esbardellà i l’escaiola desvetllà el seu secret, deixant a l’aire lliure la roba que havíem fet servir de suport. Eren banderes nacionals; les havíem trobades en un calaix. Fou un espectacle, la carcassa oberta davant l’Audiència, amb tot de banderes que li sortien dels budells”.

1963
Realitza a l’altar major del camp escolta de Sant Jan de les Abadesses.
Participa a l’exposició col·lectiva Certament, organitzada per la Diputació de girona.
Participa al Saló de Març Internacional de València, amb una escultura de ferro, que Alexandre Cirici Pellicer destaca en els seus escrits.
Realitza un mural de 5×2 metres, recentment restaurat, per a les festes del carrer Sant Martirià de Banyoles.
Realitza la portada per a l’edició especial de Sant Jordi de la revista Horizontes.
Crea un polèmic calze d’orfebreria amb vidre de Murano per a Mossèn Marià Casadevall, de Banyoles. Fou consagrat per l’Abat Escarré de Montserrat, perquè el bisbe Cartañà s’hi va negar. Va ser exposat a la Biennal d’Art Sacre de Basilea.
Instal·la l’escultura de ferro Matemàtica de la Història a l’estany de Banyoles, a l’esplanada del Club Natació, i fa el programa catàleg de la competició organitzada pel mateix club. Les medalles commemoratives també són fetes per ell. L’escultura, després de patir diversos atemptats pictòrics, va desaparèixer una nit. Va ser rescatada de les aigües de l’estany par la Guàrdia Civil, i posada de nou al seu lloc, però es va perdre definitivament pocs dies més tard.
Realitza una exposició individual a les sales municipals de Platja d’Aro, on diferents col·leccionistes d’Anglaterra, Suïssa i Alemanya li adquireixen obres.
Cofundador del grup Presència 63, amb Jordi Gimferrer, Antoni Mercader i Jeroni Moner. Junts fan una exposició a la Pia Almoina de Banyoles que serà decisiva en el panorama artístic català dels anys seixanta, pel fet de presentar obres que incorporen elements trets del món industrial i objectes quotidians. La presentació serà a càrrec del poeta Joan Brossa i l’epíleg el farà Cirici Pellicer. Serà visitada per tots els membres del Club 49. Aquesta exposició va representar un canvi de tendències artístiques a Catalunya enfront de l’informalisme dominant a l’època.
Els seus components continuaran com a col·lectiu fins al 1967, amb la realització de diferents actes com danses africanes de Guinea, teatre de Joan Brossa, música de Mestres Quadreny, jazz amb músics vinguts d’Estats Units, o exposicions amb la participació d’artistes de gran projecció com Picasso, Miró, Tàpies, Saura, Millares o Dalí. Tots aquests fets situen Banyoles a l’avantguarda de la cultura catalana del moment.
Exposició individual a les Sales Municipals de Girona, on presenta un paisatge industrial amb les seves escultures de ferro.

1964
Art Contemporani, a La Bisbal de l’Empordà, col·lectiva amb Francesc Torres Monsó, Emília Xargay i Domènec Fita, entre d’altres.
Realitza uns relleus de ferro i peces industrials de 50x1500cm i 40x400cm, per l’hotel Aromar de Platja d’Aro.
Exposició individual a les sales municipals de Platja d’Aro, on presenta els seus paisatges industrials.
Fa el disseny gràfic de l’opuscle de la Travessia de l’Estany de Banyoles.
Durant el mes de juliol comença les seves primeres escultures amb vidre. Mentrestant, Cirici Pellicer destaca les seves obres de Serra d’Or, amb l’article “Güell, incorporació al paisatge industrial”.
Fa pirogravats murals i escultures per a l’hotel Marítim de Roses.
Crea l’escut i fa un muntatge pel Criterium Europeen des Jenunes d’esquí nàutic a Banyoles.
Amb motiu de la Setmana de la Joventut, i amb la col·laboració de museus, galeries d’art i col·leccionistes particulars, Presència 63 organitza Exposición de Pintura Española del Siglo XX, al claustre del monestir de Sant Esteve de Banyoles, amb obres de Nonell, Picasso, Gutiérrez Solana, Miró, Zabaleta, Dalí, Clavé, Tharrats, Viola, Tàpies, Cuixart, Millares, Ponç, Feito, Saura i Canogar. La presentció va a càrrec d’Alexandre Cirici Pellicer, que destaca en el seu text “la iniciativa de Banyoles al concebir una exposició antològica de gran nivell”.
Participa a l’homenatge de Lleonci Quera, una exposició col·lectiva amb gran participació d’artistes, organitzada per la Diputació de la Casa de Cultura de Girona.
Insòlit 64, col·lectiva de les Sales Municipals de Girona, amb pròleg de Miquel Porter Moix, . L’escriptor Joan Perucho destaca la seva obra a Destino.
Fa la reforma interior del pis de la família Canadell a Banyoles, per a qui també dissenya diversos mobles.
Realitza l’aparador de Can 65 a Banyoles, i crea una edició numerada de felicitacions de Nadal. Inicia aquí dues activitats artístiques que repetirà posteriorment. Els aparadors han estat una constant a la seva obra, com també per alguns el fet de rebre cada desembre una nova creació seva.

1965
Participa a l’exposició Grup de girona, feta a l’Institut d’Estudis Lleidatans, a Lleida.
Realitza el recordatori de mig camí per al Seminari de Girona.
Primera mostra d’art sacre, a Girona. Participa en el projecte d’altar d’Ullà, un canelobre, un calze i un Sant Jordi. També és seu el cartell que anuncia l’exposició.
Reforma de l’església d’Ullà i del seu altar major.
Canelobre del Ciri Pasqual de la Catedral de Girona.
Participa a l’Esport a les Belles Arts, al palau de Montjuïc de Barcelona. L’obra presentada, Bicicleta, va desaparèixer als pocs dies de finalitzar l’exposició. Aquest fet va ser recollit en diferents articles per le s publicacions Tele-eXpress, Crit i Destino.
Realitza uns murals amb pintura i escultura de 10x 80m pels apartaments Stella Maris de Platja d’Aro.
Elabora un mural-collage pop art, realitzat amb premsa i ulls de vidre, per a l’hotel Marisol de Roses. En l’actualitat està destruït.
Col·labora amb els escultors Francesc Torres Monsó i Domènec Fita en un fris escultòric interior i exterior per a l’empresa Agustí, SL de Girona.
Comença  la reforma interior de l’església de Sant Mori, a l’Empordà. Realitza l’altar, els canelobres, el faristol, el baptisteri, una creu, i els vitralls de l’absis i el rosetó amb el seu característic blauet, que acompanyarà moltes de les seves obres.
Exposició de felicitacions de Nadal i aparador a la llibreria Les Voltes de Girona, encàrrec de Jaume Lorés. L’obra va ser censurada per blasfema i catalanista. Hi havia una model asseguda en un balancí sostenint un nen amb el palmell, i es va interpretar com una ofensa a la Puríssima. Al darrere, un gran calendari amb guixades i inscripcions en castellà acompanyades de la seva traducció al català, dates importants encerclades hi ha anotacions desitjant un bon Nadal als clients. Va ser retirada per la policia social. “Feia efecte. Ara, tan sols va estar-hi tres dies. Al segon, els integristes de Girona es van queixar al Fovernador, i al tercer , una citació prohibia l’aparador per atemptat conta la moral, per la dona nua; contra la seguretat de l’Estat, pel sòl vermell; i contra l’ordre establert, ja que Nadal no podia escaure’s en un alte dia que no fos Nadal”. Les felicitacions de Nadal van ser exposades al cap de pocs dies a Perpinyà, a la galeria Le Rois d’Aragon.

1966
Estada a Cambrils, a casa de Moisès Villèlia, amb qui col·labora en diverses obres. Després s’estarà a Mataró, on coincideix amb els moviments clandestins, i entra a formar part del PSUC, encara que por poc temps perquè no li agradava la disciplina de partit. Dissenya i pinta pancartes per a la lluita universitària a Barcelona i grafits a les parets de la ciutat i de la comarca.
Coincides amb Miquel Reniu, Joan Solà, Jaume Boter de Palau, Josep Lluís López Bulla, Manel Brullet, Albert Torra, Carles Manté i Manel de Torres. Posteriorment tindrà un estudi a Caldes d’Estrac, i també farà diverses pintades a les parets de la població.
Fa una instal·lació al bar Taita, dins d’una exposició on també participaven Antoni Muntadas, Jordi Galí, Sívia Gubern, Antoni Padrós, Albert Porta(Zush), Daniel Argimón, Amèlia Riera, Machado, Antoni Mercader i Raimon Camprubí.
Aparadors per a les grans vitrines dels Magatzems Serra de Mataró, on utilitza maniquins, material sobrant del tèxtil i sacs podrits.
Durant una estada amb l’Albert Torra a l’Albanell, a la plana de Vic, confecciona joies i reforma les golfes de la casa.
Després marxen a París i tenen contactes amb diversos contraris al règim franquista. Enric Marqués els ajuda, i coneix Apel·les Fenosa, que vivia al Barri Llatí. Sobreviu gràcies a la venda de collarets i altres joies que crea, tot que – com reconeix el propi torra amb un somriure- “no veníem res perquè eren massa cares”.
Abandona Mataró com a residència i fa estada a Ripollets, on treballa a Vitranao, SA. El motiu és el coneixement del polièster. Comença a treballar en les primeres escultures que elabora amb aquest material. Per aquesta època col·labora amb obres a la inauguració de l’Or Vell, a Girona.
Instal·lació i escultures a l’Snack Novoa de Mataró, on fa u muntatge de pop industrial amb coca-coles, vermuts, i peces aprofitades del tèxtil.
Confecciona una edició litogràfica de cinquanta exemplars per a Boyfort, SA. de Mataró.
Fa el primer happening a Catalunya, al Museu Municipal de Mataró, on també exposa collaret, felicitacions de Nadal i escultures-mòbils fetes amb botons. L’epíleg el farà Arnau Puig, cofundador de Dau al Set.
El 31 de desembre realitza dues edicions, de cinquanta exemplars cadascuna, per a Estampa Popular.

1967
Participa a exposicions d’Estampa Popular a Girona, la Bisbal, Banyoles, Madrid i Segòvia.
Exposició col·lectiva a la Universitat de Copenhaguen amb Antoni Muntades, Jordi Galí, Albert Porta i Antoni Mercader, entre d’altres artistes.
Participa a Art de la província de Girona, exposició organitzada al col·legi d’Arquitectes de Barcelona.
Happening al Casino de Badalona amb el muntatge públic de l’escultura Derrota de Samotràcia o victòria pírrica de la Coca-cola. Organitzat per Consol i Arnau Puig, i amb la participació del públic present.
Crea la imatge corporativa de la nova botiga Regal de Girona.
Presenta al Museus de Mataró quinze guaixos com a homenatge a Miquel Hernández en el 25è aniversari de la mort del poeta. La policia social va tancar l’exposició el mateix dia de la inauguració a causa de l’alt contingut polític de les obres.
Baptisme i muntatge per a l’aparador de la llibreria Capgrós de Mataró.
Participa a Insòlit 67, exposició col·lectiva a les sales municipals de Girona.
Durant els servei militar realitza una obra amb ferro a Sant Climent Sescebres, i un retrat kitsch d’Álvarez de Castro a Girona.

1968
A l’exposició de l’Agrupació Nacional Sindical de Belles Arts, a la Casa de Cultura de Girona, aconsegueix que s’exposi la seva obra Crit d’impotència, després d’una forta polèmica per haver estat censurada inicialment. Francesc Torres Monsó la descriu com un carretó que transportava un noi desconjuntat, impotent, sense poder superar la seva pròpia condició”.
Comença a fer l’Skinsad, a Banyoles el primer dels seus temples pagans de música, on veu l’oportunitat d’acostar el seu art al gran públic. Es tracta d’un espai de 600m2 de formigó i ras, amb modelats d’escuma i mosaic, que acaba l’any següent. Permetia al visitant passejar per l’interior d’una escultura. Lluís Güell volia que el nom del local fos Carducci, com a resposta a les contínues visites de la gent del Bocaccio de Barcelona, però al final va cedir davant dels propietaris. Va ser destruït pel foc al cap d’uns anys.
Comença Sant Trop, a Lloret de Mar, temple de música on idea i elabora uns grans murals policromats de 40mx3m, recuperant motlles del romanticisme i del neoclassicisme. Destruït per un incendi l’any 1975, serà refet posteriorment pel mateix Güell.
Col·labora a l’obra teatral Antígona de Muñoz i Pujol i en confecciona el cartell, l’espai escènic i les pintures damunt dels cossos i les robes dels actors del Teatre Experimental Independent (TEI) de Banyoles. Comença aquí una relació artística que durarà uns anys. Güell va ser el creador dels espais escènics, del vestuari i del maquillatge dels actors del TEI. “Era habitual que s’apuntés gent i col·laboradors a participar. Un dels adherits fou Just M. Casero, amb qui vaig coincidir al Seminari”.
L’obra va rebre el premi Segarra.
En l’homenatge a Prudenci Bertrana presenta unes escultures de maniquins clivellats.
Participa al MAN’68, organitzat al Palau de la Santa Creu de Barcelona, on té problemes per poder presentar l’obra Negre ferit de bala. (El transport d’aquesta obra va ser accidentat: es traslladava col·locada al damunt del sostre d’un cotxe i la Guàrdia Civil va pensar que es tractava d’un cadàver real).
Confecciona la portada del número especial de Fires de Girona de la revista Presència. L’obra no passa la censura per ser massa explícita amb els personatges, i és obligat a refer-la.

1969
Gràcies a la col·laboració de Jordi Gimferrer, que presideix la secció cultural del Club Natació Banyoles, el TEI estrena Morts sense Sepultura, de Jean Paul Sartre, al gimnàs d’aquesta entitat esportiva. En un espai escènic comport per dos escenaris, fa el vestuari i les pintures damunt dels cossos. També va dissenyar el cartell i unes colpidores invitacions, que recordaven les cartes postals que comuniquen una defunció. Va ser suspesa per la policia social a la segona representació. a Salt.
Projecte d’uns banys públics al parc de la Devesa de Girona amb la col·laboració dels fabricants Roca i Sangrà. Es tracta d’una obra d’arquitectura-escultura amb música i llums incorporades. Destruïda per les excavadores.
Projecte per a un hotel de grans dimensions a les Illes Canàries (No es coneix del cert si la promotora el va executar).
A l’hotel Guitart Rosa de Lloret de Mar fa uns relleus i un mosaic, com a homenatge a Antoni Gaudí, un dels grans referents en la seva obra.

1971

La Botigueta de la Cort Reial. Botiga a Girona. En dissenya els cartells i també tot l’interior, com si fos una escultura viva, amb formes que recorden el seu mestre Gaudí. En l’actualitat, continua oberta, però cada vegada més lluny del concepte inicial, amb modificacions fetes pels propietaris i arrendataris posteriors.

Homenatge als alquimistes, mags, bruixots, i medicines paral·leles. Conjunt escultòrics creat per a la seu del Col·legi Oficial de Metges de Girona i format per tres peces. La peça central es troba dins d’una de les columnes de l’edifici, ocupat actualment per una botiga de roba. Les altres dues peces estan dipositades al Museu d’Art de Girona.
Fa un espai escènic, teatrí i vestuari per a Yvonne, princesa de la Borgonya, de Combrowicz.
Muntatge efímer amb motiu dels Campionats Mundials d’esquí nàutic a Banyoles.
“Vaig descobrir un vell edifici a Banyoles, camuflat com a magatzem, i ho vaig notificar als membres del Centre d’Estudis Comarcals Jaume Butinyà i Pere Comes. Aquest darrer era regidor de l’Ajuntament de Banyoles i un gran aficionat a l’arqueologia prehistòrica. És per això que en ell busco el puntal bàsic per salvar el que, aleshores, en Jaume Butinyà ja havia identificat com a la Llotja del Tint, datada del segle XIII, un edifici que era buscat feia anys. En Pere s’hi implica i proposa a l’Ajuntament comprar l’edifici, essent ell mateix l’avalador de l’operació.
Jeroni Moner, que havia pujat a membre de junta del Centre d’Estudis el mateix dia que jo vaig ésser el directiu més jove, era adjunt de medieval del mestre Butinyà, i es va fer càrrec del pla de restauració de la Lotja, que nosaltres mateixos vam portar majoritàriament a terme, des del sorrejat per dins i per fora, fina a la pasta i els punts finals.
Havia conegut un pagerol, de gran potència expressiva, un dia al tren Costa Brava Exprés, que es va dirigir cap a mi amb un tracte diferent, el de vostè. Va explicar-me que anava a estones a l’estudi d’en Fita per aprendre a conèixer i treballar diferents materials com el fang o el guix. Em va dir que era tallista. Vivia a Centenys, procedia de Serinyà, i treballava a Can Costans, fent les talles de mobles del que es deien en aquella època, Renacimiento Español, Alguns dies passava per casa meva al carrer de Sant Martirià, abans de prendre el camí de retorn a casa seva. Jo vaig visitar-lo alguns dies de cap de setmana. Tenia moltes fites escampades per l’entorn. Vaig ésser convidat a quedar-me a dormir, i va ser així com va començar tímidament, a ensenyar-me dibuixos i dibuixos que tenia a la tauleta de nit. Eren vius, eren ell. Els hi vaig lloar, convidant-lo a continuar per aquells mons de gargots estripadors.
Vaig convidar-lo a ajudar-nos a restaurar la Llotja del Tint, i així es va apropar al món de l’art contemporani de Banyoles. I quan es va crear la comissió, també a iniciativa meva, estava bé que hi hagués algú de la comarca, i ens havíem fet amics!
Poc més tard treballaria a La Perpinyana, fent estada i estudi als baixos. Quan estava creant el Carducci (Skinsad), vaig demanar ala seva col·laboració per teixir, a la manera dels cistells, els grans volums del sostre, que serien folrats d’espuma modelada i ras.
En Moner era l’arquitecte que havia construït l’edifici, i una tarda el vaig portar a l’estudi d’en Xicu, que estava fent l’assaig de la seva simfonia amb la coral de bèsties. Així es van conèixer i en Xicu es va apropar un pas més al grup banyolí.
A la comissió, Jeroni Moner va portar en Josep Riera, el seu delineant i aprenent, que ara és un bon arquitecte i dirigent del PSC local, En Lluís Pau i Coromines, que vaig escollir com ajudant a l’estudi del seminari, en va ésser un altre membre. Ell, que havia fet disseny i l’estava fent, va crear l’opuscle anunciador.
Més tard s’hi van afegir, a proposta del GRUP, joves inquiets amb ganes de dinamització cultural. Va ésser Jaume Boix qui va visitar-me per demanar-me d’exposar amb altres, i així posar en marxa la Llotja del Tint. Els artistes participants eren Lluís Pau, Josep Ponsatí, Jeroni Moner, Xicu Cabanyes i jo mateix.
Vaig entra a la sabateria Vilà, a la plaça major, a demanar pel noi. El seu pare, amb la cigarreta sempre al llavi, va dir-me: ‘Tu mateix, puja a les golfes que estarà fent collonades1. En Lluís es va sorprendre, el vaig animar a exposar amb el grup acabat de crear, i així va ser que en Lluís Vilà va ésser l’últim en integrar-s’hi, i la primera vegada que va exposar.
Tomàs Cortada, vicepresident del C.E.B. es va integrar a la comissió fundacional del Tint, així com Raimon Planells, en Mundu, com a tresorer i secretari. I a proposta meva, que no sé perquè però fou marginat fina a aquells moments, en Jordi Gimferrer.”
Es comença a gestar el que serà el Primer Cicle d’Art i de Cultura, que com deia al seu text de presentació, neix per omplir el buit deixat per la desaparició de Presència 63, és a dir: col·laborar amb el revifament del migrat cultural. L’exposició inicial, pensada en un principi per als campionats d’esquí nàutic que se celebraven durant el mes de juny, s’endarrereix fins a l’octubre, a causa de la manca de recursos municipals per a la restauració de l’històric edifici. El grup de treball es farà càrrec de la restauració, amb Jeroni Moner al capdavant, en qualitat d’arquitecte. La Llotja del Tint és convertira en aquests anys en un espai d’iniciatives clau per a la cultura catalana.

1972
Realitza l’espai escènic i els figurins per a l’espectacle Xauxa de La Trinca, dirigit per Màrio Gas, i estrenat al Teatre Espanyol de Barcelona.
Espai escènic per a l’Auca del Senyor Llobet, de Jordi Teixidor, dirigida per Ventura Pons i estrenada al teatre Poliorama de Barcelona.
Per a Electra de Margueritte Yourcenar, amb el TEI, crea unes carcasses de cerimònia, que encara es conserven i escultures de draps i collages.
A l’Exposició Nacional d’Escultura Contemporània, organitzada al claustre de la catedral de Girona, dóna a conèixer Cap d’Estopes, obra que acabarà essent exposada dins de la presó de la Catedral. Exposa també la maqueta del cap d’Escolapi del conjunt del Col·legi de Metges.
Participa al MAN’72 de Barcelona.

1973

Comença a treballar en l’Envelat del Follet, un temple de música per a la Societat Recreativa Indústria i Comerç d’Olot. A l’interior hi realitza escultures, relleus, mosaics, tapissos, pintures i miralls gravats a l’àcid, és a dir, tot el que ell anomena arquitectura viva. També és obra seva el cartell. L’espai va tancar i ara es troba destruït, tot i que la família en conserva encara algunes parts i elements. Altres restes es troben dipositades al Museu d’Art d’Olot.
Participa en l’homenatge a Joan Miró, fet a Barcelona per la Sala Gaspar i les galeries René Metràs i Adrià.
Present a Art Contemporani., exposició inaugural de la Fontana d’Or a Girona.
Participa en l’homenatge a Pompeu Fabra, organitzat per Òmnium Cultural.

1975
Comença de nou a treballar al Saint Trop de Lloret de Mar ( ell l’anomenava Saint Trip), que ha estat destruït per un incendi i s’ha de fer de nou. Recupera peces i motlles que provenen del vell hospital de Sant Joan de Déu a Barcelona, i mobles ia ltres elements que provenen del Encants. També es va destruir.
Exposició a la galeria d’art Sant Lluc d’Olot. Aquesta ha estat, pràcticament, el seu únic contacte amb el món comerical de l’art.
Realitza la carpeta Rèquiem per al sàtrapa, amb poemes de Francesc Parcerisas. Encarregada inicialment per la galeria Dau al Set, mai no va arribar a veure la llum per la seva forta càrrega antifranquista.
Participa en una col·lectiva al Museo de San Telmo, a Sant Sebastià.
Realitza Sant Jordi, una serigrafia-homenatge a l’Assemblea de Catalunya.
Es trasllada a Eivissa, on estarà ocupat durant dos anys amb Es Paradís Terrenal, un temple de música format per un jardí musical i pavellons. Realitza aquest espai de 1.000 metre quadrats, on es pot trobar un homenatge a l’estany de Banyoles.

1978
Interior del restaurant S’Illa a Eivissa.
Projecte teatrí per a la reforma del Casinet d’Eivissa.

1979-80
Cafè del Mar, a Sant Antoni (Eivissa). Temple de música. Güell és creador d’aquest emblemàtic emplaçament a l’illa d’Eivissa, que concep com a un homenatge ala posta de sol. Situat davant de l’illa conillera i el mar, en un indret màgic, continua funcionant a ple rendiment i s’ha convertit en un lloc de culte i peregrinació. El seu innovador plantejament ha suposat un concepte nou de música i d’espai d’oci, i ha estat imitat arreu del món. El nom també és seu.

1981
Homenatge a l’abat Saffont, Besalú. Joieria, espai policromat kitsch. Aquest espai és l’únic que es conserva a data d’avui tal i com el va concebre l’artista.

1982-83
Es paradís Terrenal, Eivissa. Continuació d’aquest jardí musica.
Comença Summum, a Eivissa, un dels seus temples de música més elaborats, que acabarà al cap d’un any. Destaquen els sostres, amb figures angelicals al costat de dos grans ous ferrats.
La proliferació de marbres, alguns portats d’Itàlia, ennobleixen tot el conjunt.
Participa a Art 33, Art de Catalunya a debat, organitzat a la vegada a la Casa de Cultura, la Fontana d’Or i l’Institut Vell, a Girona.

1984
Presenta One Man Show a la primera edició de la fira Arco amb la galeria es Molí ‘Eivissa. Fa un gran desplegament artístic i es converteix en una de les sensacions de la fira, fins a tal punt, que el públic pensava que l’obra estava feta per la mateixa organització. Realitza els happenings Adoració de la Victòria e la Burrocràcia, on a les afores d’Arco, es crema un monòlit de sis tones que havia realitzat amb papers bancaris, talons impagats i paper d’arxiu de color d’empreses catalanes, especialment Banca Catalana, i 23-F lúdic al Congrés dels Diputats, on les seves obres vivents es desplacen amb carrossa tirada per cavalls fins al Congrés. Ambdues van tenir una gran repercussió als mitjans de comunicació. Les seves obres vivents, personatge que ell mateix havia dissenyat per a l’obra del teatre Calígula del TEI, es desplaçaren per moltes de les galeries presents a la fira, destacant les millors creacions d’altres artistes. Després es van passejar en una carrossa tirada per cavalls fins al Museo del Prado. Aquest homenatge als mestres clàssics es va poder fer gràcies a una gestió de Francesc Ferrer, en aquells anys senador, amb l’Ajuntament de Madrid.

1985
CATALUNYA VERSUS NEW YORK. Del Fluvià al Hudson sense passar per Madrid. Viatge de reconversió cultural de la tarida generadora de la tramuntana “Ara és la nostra”, tot reciclant el senyor Colom. Obra presentada per l’exposició de Xarxa Cultural a Caixa Terrassa. Assemblatge de gran quantitat d’objectes, amb orígens ben diferents, on trobem des d’eines prehistòriques fins a elements recuperats de la brossa.
Amb motiu de la diada, el Punt Diari fa una reedició litogràfica del Sant Jordi de 1985.

1986
Instal·lacions als aparadors de la pelleteria La Sibèria, al xamfrà de la Rambla Catalunya i la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona, en el marc del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El muntatge, titulat per l’autor Diorama Postromàntic, porta la següent llegenda: “Sant Jordi fa homenatge a la ciutat de Barcelona havent domat el drac i agemolit la bèstia de la Villa i Corte”. Inclou, previ permís de l’ajuntament de Banyoles, un cocodril, una mona i un ou d’estruç del Museu Darder.
Participa a Catalunya, Centre d’Art, exposició acollida per diverses sales d’exposicions de Girona, i a Giròtica, col·lectiva organitzada per Girona i Olot.

1987
Marxa a Alemanya per un període de tres anys per realitzar diversos encàrrecs. Comença a fer Das Monument, un temple de música a la ciutat de Stuttgart, reproduït a diverses revistes especialitzades als Estats Units, Alemanya i Japò, on el situen al costat d’obres de Phillip Starck. Quan enllesteixi aquest projecte, ha de marxar a Nova York on l’esperen pel mític Studio 54, amb carta blanca per realitzar tot allò que consideri oportú. Tanmateix, no és l’únic encàrrec que ve de l’altra banda de l’Atlàntic. Leo Castelli ja coneix les seves obres d’Eivissa, i li han proposat una grana exposició a la seu de la Societat Hispana de Manhattan, però una greu malaltia l’obliga a una convalescència en un hospital alemany, i el seu estat posterior li impedirà executar aquests projectes. Mentre està ingressat, continua treballant a partir de material quirúrgic, venes i esparadraps fets servir per ell mateix, coneguda com a Mane Kranke (Els meus malalts).

1988
Projecte de façana folrant un gran edifici racionalista a Stuttgart, on realitza una portada com a homenatge al gòtic tardà d’aquell país. No va ser acceptat per les autoritats, al·legant que era un projecte massa avançat per a aquesta ciutat. Se li va indicar que potser a Berlín l’acceptarien. Els materials que s’havien d’emprar eren acer inoxidable, travertí, basalt, escultures d’alumini fos i coure, làsers, ferro, formigó, alabastre i moltes llums. Després de la reacció municipal, el projecte va ser desestimat pel propietari.

1990
Quasard, a Pforzheim. Gran obra en la qual el material que impera és l’escultura d’acer, com a correspon a aquest país, segons Güell. Solament emprarà el guix, el material que més utilitza en aquest tipus d’obres, per fer quatre figures.
Projecte integral per a una gran perfumeria a Stuttgart. Acabarà fent-ne solament el mosaic al terra.
Realitza El Rapte d’Europa, un gran mural de 7,5 x 2 metres, per a l’estand d’Atrezzo a la fira Euroshop de Düsseldorf.

1991
Dissenya la portada de Kitsch II, segon treball discogràfic del grup de música banyolí Kitsch.

1993
Botiga Atretzzo a Barcelona. Concep l’espai complet amb dos murals integrats.
Alta Tensió – Alta Pensió. Projecte per a la reconversió d’una central elèctrica a la Muga en casa d’hostatge i gastronomia, amb teràpies d’aigua i camins dins del riu. Se n’acaba fent solament l’escala i l’entrada a les cambres.

1994
Plaça del marcat a Tortellà. Enllumenat públic amb grans culleres i relleus a la plaça. Es recupera així un projecte anterior, desestimat al seu moment per falta de fons municipals.

1997
Cel i Terra. Botiga de Sitges, homenatge als indians i al comerç de les Índies, i lligada al Mar i Cel de Santiago Rusiñol.
Muntatge de Bara de Rei, multi espai d’Eivissa, Transformació d’una vella ferreria del segle XVIII en botiga.

1998
Restauració del pis de la Muntsa al barri del Clot de Barcelona, aprofitant materials recuperats, i transformant-los. Amb totes les restes de pintures emprades, draps i altres materials, realitza la col·lecció d’en Ruth, una sèrie d’obres de format divers, dedicades al seu gos, company inseparable.
Fruit de les seves llargues estades a Falgons, al bell mig de la Garrotxa, la seva obra adquireix un caràcter més íntim. A partir d’ara, e dedica quasi exclusivament a obres de petit format. Realitza diverses sèries damunt de paper a partir de la natura i els diferents elements. Foc, terra, animals reals i imaginaris, bolets, cendres, marro de cafè, tinta de sèpia, nogalina, resina, qualsevol material és bo per treballar. “L’artista té l’obligació de fer servir el seu entorn”. Les estades a Begur, a casa del seu germà Pep, també portaran les illes Medes i el mar a la seva obra.

1999
Projecte no executat del Cafè del Mar 2000.

2001
Rehabilitació de la rectoria de Sant Llop, a l’Empordà.

2003
Rehabilitació total del pis dels Mias, i grans murals a sostres i parets, al Mas Ventallola de Santa Eulàlia de Riuprimer.

2004
Participa a l’exposició El Llegat del Pop Art a Catalunya, al Museu d’Art de Girona. El seu Negre Ferit de Bala és una de les obres més destacades de la mostra.

2005
Present a Cap a una altra realitat, exposició homenatge a Estampa Popular feta al Museu d’Art de Girona.
Després d’una llarga convalescència a Begur, a casa del seu germà Pep, traspassa el 13 de desembre, dia de Santa Llúcia, dia de la llum.

Biografia extreta del catàleg de les tres exposicions simultànies de l’obra de Güell.

 

Anuncios